27 de juny 2015

Un crim per venjança en temps de la guerra civil

Una història feresta real que m'ha causat una forta impressió.
La conta Llorenç Capellà en el seu "Diccionari Vermell".
La morta nomia Gabriela  Grimalt (Manacor) i tenia cinquanta-nou anys.
"No pertanyia a cap partit polític i, cas d'haver-se de definir, possiblement hauria optat per qualque opció conservadora i moderada.
Madò Gabriela havia estat molts anys al servei de l'ecònom del poble i, possiblement, sols tenia un enemic: un personatge, al qual l'Ajuntament havia posat una multa de setze pessetes, perquè el seu ramat entrava a pasturar dins les terres de madò Gabriela.
Això va succeir abans de la rebel·lió militar, en temps del batle Amer, quan aquest personatge, anomenat En Joan de Son Perot, sabia que una escopeta sols servia per anar a caçar. Després, a partir del juliol del trenta-sis, degué veure que servia per altres coses, car l'integraren dins els grups armats que es crearen per tal de garantir la vigilància i el manteniment de l'ordre públic.
Al cap de desset anys d'haver-se produït l'assassinat de madò Gabriela, el diari "Baleares", mitjançant la firma P.S. va fer-se'n ampli eco, a rel d'haver-se descobert el cadàver de la víctima. Tots els diàlegs que es publicaren, els reproduesc tot seguit, convenientment traduïts al català.
Manacor, els mesos d'agost i setembre del trenta-sis, va ser la terra del crim. Madò Gabriela va ser la víctima número ... ¿Quin número li degué correspondre a madò Gabriela? La cosa és que una tarda de l'esmentat mes de setembre, anava a collir figues amb la seva cosina Maria i, a mig camí, es trobaren amb En Joan de Son Perot, escopeta en braços. Parlaren així.
Comença l'escena:
Madò Maria: L'amo En Joan, em feis por amb aquesta arma.
L'amo En Joan: Sols la poden témer els qui han fet mal ...
Madò Maria: De mi no tindreu queixa?
L'amo En Joan: De vós, no.
Madò Maria contà al periodista, aquell dia de novembre del cinquanta-tres, quan encara la por de la repressió era de guàrdia permanent a les cantonades, que la seva cosina Gabriela i ell començaren a discutir. Va ordenar En Joan de Son Perot: "Anem a la caseta" i madò Gabriela va negar-se a obeir-lo.
En Joan de Son Perot va tornar a ordenar, escopeta en les mans, ara a la cosina Maria: "Vós anau-vos-en i aquí no ha passat res. Res. Si no ..."
Madò Maria li acopà corrensos pel mig del figueral. La veu de Gabriela esperonava. "Vés-te'n al Rector i conta-li-ho tot¡ Quan a uns dos-cents metres, l'alè trencat, va girar-se, Gabriela era de genollons. "Si m'has de matar, no em duguis a la caseta. Mata'm aquí".
Tanmateix ni les súpliques ni els sanglots ablaniren l'ànim d'En Joan, un home al qual havien armat per a defensar la seguretat ciutadana.
Però retornem als diàlegs.
Madò Maria arribà al poble sense figues i sense cosina.
Hores després, l'amo En Joan ordenà a un al·lot de catorze anys, que tenia al seu servei, anomenat Jaume Lliteres: "Agafa un càvec i fes un clot, que hem d'enterrar una truja que s'ha morta darrera aquells feixos". L'al·lot, juntament amb Pere Roig que també treballava a Son Perot, anà a estirar la truja, però trobà el cadàver d'una dona. Amo i criat, parlaren així:
L'al·lot Lliteres: L'amo, perdonau, però és una dona morta ...¡
L'amo En Joan: (encanonant-lo a ell i al seu company) Cavau aviat el clot! Cas que no el caveu, el cavaré jo, però serà per tres ...
Cavaren el clot o enterrarem madò Biela; una dona que anava al tros a cercar figues i sols va arribar a mig camí.
Llorenç Capellà
Diccionari Vermell (pàg. 83 – 84)"

Palma, ciutat educadora


Els ajuntaments d’esquerres sempre han tengut una especial  predisposició per l’educació.
Record amb enyorança el primer govern municipal de la democràcia.Que no feren per l’educació! 
Ben al principi posaren en funcionament una xarxa d’escoletes municipals que, aleshores, era per a infants de 0 a 6 anys a l’estil de les que s’havien fet en el nord d’Itàlia després de la II guerra mundial per Loris Malaguzzi. Es va constituir un patronat per a la seva gestió que ha anat de més a menys. Potser ara seria un bon moment per a revitalitzar-les, a les escoletes.
Uns anys més tard crearen el departament de Dinàmica Educativa que va impulsar multitud d’activitats pels centres escolars. Foren uns anys de gran i profitosa planificació. 

Dinàmica Educativa encara existeix però no és ni una sombra d’allò que fou en aquells moments. També ara seria un bon moment per donar-li un nou impuls.

Al marge d’això la meva proposta estrella és més ambiciosa: consisteix en recobrar Palma com a Ciutat Educadora.

“Avui més que mai  - diu la Carta de les Ciutats Educadores - la ciutat disposa d'incomptables possibilitats educadores, però també poden incidir-hi forces i inèrcies deseducadores. D'una manera o d'una altra, la ciutat presenta elements importants per una formació integral, és un sistema complex i, alhora, un agent educatiu permanent, plural i polièdric, capaç de contrarestar els factors deseducatius.”

Per convertir Palma en Ciutat Educadora no fan falta grans declaracions ni molts de recursos sinó ganes de treballar de forma integral per a convertir-la en un instrument educatiu pels ciutadans. En realitat només cal “posar-se les piles".

Pere Carrió  (27 de juny de 2015)
Per a més informació:
Les ciutats educadores, monogràfic

25 de juny 2015

La Inspecció Educativa

Sense cap dubte una de les primeres coses que haurà de fer el nou conseller d’Educació és arreglar, en la mesura que això sigui possible, la situació de la Inspecció Educativa. Si no em descompt, en el mes de setembre quedaran set inspectors a Mallorca, dos a Eivissa i cap a Menorca. Aquests són els actius.
La Inspecció Educativa és absolutament necessària per a la Conselleria d’Educació perquè fa de pont entre l’Administració i els centres, cosa que evita molts de problemes. Evidentment té altres i més importants funcions.
La primera cosa que aconsellaria a la persona que fos conseller d’Educació és que es reunís amb tots els inspectors per escoltar-los. També els hauria d’explicar quines mesures prendria per a solucionar la greu problemàtica  per la que travessa la institució.
La segona cosa que aconsellaria és que canviàs els cap de Departament per una persona més  adient i col·laboradora.
La tercera cosa que aconsellaria és que convocàs un concurs-oposició pel màxim de places possible.  Al mateix temps cercaria la millor solució per a fer una adscripció temporal  d’inspectors/inspectores mentre es resolgués el concurs-oposició.
Tot això, en la pràctica, no representa cap cost, perquè les dotacions de personal estan incloses en el pressupost d’enguany.

24 de juny 2015

El mag, Dorothy i els tres lleons

En relació al tema que estem tractant, vull aportar bona part d’un article que va publicar el dia 6 d’abril de 2011 Sebastià Manresa en el dBalears, sota el títol “L’encís i el sentiment”: 

“...L'altra reflexió que vaig fer aquella nit es basa en la temàtica de l'obra, en el simbolisme que com en tots els contes pot tenir l'argument. La recerca, per part dels personatges, d'un mag que tingui la facultat de retornar les capacitats perdudes ja té un simbolisme ben evident en el món de les persones amb discapacitat.
Aquest simbolisme també el podem trobar dins del món de la societat civil.
L'Home de Llauna, al qual li falta el cor, és el símbol de l'Estat, un concepte que integra nocions, com domini, territori, legislació, judicatura, administració, imposts, educació, sanitat, etc. però que ara ha perdut el seu cor, és a dir la sensibilitat, i que a hores d'ara pateix un ofuscament polític tan gros, com diria Koselleck, que no s'adona de la realitat del que està passant. L'Home de Llauna necessita que el mag li retorni un cor tendre, sensible i passible.
L'Home de Palla, a qui li falten idees i imaginació, representa la manca d'ideologies engrescadores, enganxadores, que engendrin il·lusions, esperances i fe per poder creure que un món millor encara seria possible.
El mag haurà d'atorgar una gran imaginació als pensadors perquè ens treguin de discursos en els quals les utopies es redueixen a salvar la moneda, l'economia, les finances i els bancs. Que surtin pensadors que ens parlin i ens moguin per lluitar contra la marginació, la pobresa, la incultura i la destrucció del planeta on vivim.
El Lleó Covard és el símbol de la societat civil exclosa per la seva covardia i comoditat d'exercir com a poder moral enfront del poder polític de l'Estat. El temor de perdre el que tenim ens porta a quedar-nos, ràpidament, sense res. Necessita que el mag li confereixi la Valentia per fer valer el seu poder i assolir el seu espai.
La figura de la Dorothy, la protagonista, pot simbolitzar la idea de la democràcia, que des dels grecs fins a l'actualitat va declinant històricament fins que ara ja es troba perduda. Ella creu que se l'ha buidada del seu contingut, se sent utilitzada, sempre en la boca d'aquells que no creuen en ella. Convertida en l'excusa per justificar fets que a ella no li agraden. Reduïda a actes electorals periòdics, en què cada cop i pren part menys gent, perquè molts han perdut la il·lusió que posaren en ella. Dorothy necessita que el mag li retorni la seva condició de participació amb llibertat i igualtat.
 Em sembla que tot plegat és molt per a un sol mag.”
Personalment m’apunt a la idea que el mag en primer lloc confereixi la valentia al lleó Covard. Amb això pens que se donaria una passa de gegant. Respecte a Dorothy tenc la il·lusió que les coses estan canviant.
Pere Carrió Villalonga


23 de juny 2015

Antoni Vidal, escultor

"Antoni Vidal segurament havia nascut per a ésser un gran artista... Al cap de pocs anys d'haver acabat els seus estudis a l'Escola de Belles Arts de Palma va establí el seu taller-estudi prop de la costa de la Sang, pregonant que un artista ha de ésser autodidacta.
Aleshores, deixant volar la seva rica i original fantasia, modelà amb argila petites figuretes bategants de vida i moviment, amb una ingenuïtat espontània que les feia encantadores.
El seu prestigi s'anà difonent ràpidament per la ciutat....

Cripta Colònia Güell
.
Algunes de les seves petites estatuetes arribaren a Barcelona i allà, com a manes bondadoses, començaren a difondre la fama del seu autor.
Era l'època en què als mecenes catalans els agradava descobrir nous genis als quals protegien i ajudaven.
Segons sembla, qualcú mostrà algunes de les famoses estatuetes d'En Vidal a la Marquesa de Dos-Rius i se'n parlà en el cenacle d'aquesta noble senyora. "Ingenuïtat, primitivisme, originalitat", eren les paraules que brunzien com a abelles d'or entorn de les estatuetes...
Tots aquests comentaris arribaren fins al gran mecenes català Comte de Güell, el qual s'interessà immediatament pel jove mallorquí. La possibilitat de descobrir un jove escultor que pogués seguir les passes de l'arquitecte Antoni Gaudí o les del genial pintor Aleix Clapés, l'afalagava. El noble pròcer decidí ajudar, sense reserves a Vidal i li feu un encàrrec principesc. El somnis de grandesa del jove escultor se convertien en realitat.
N'Antoni Vidal es traslladà a Barcelona on se trobà amb un gran estudi situat en els alts d'una bella casa de la Rambla de Santa Mònica, i amb tots els mitjans necessaris per a treballar l'escultura.
Tres verges sàvies (Brandenburg)
Però.... al comte no se li va ocórrer encarregar al seu nou protegit belles i petites estatuetes, sinó que, acostumat a les genialitats de Gaudí i de Clapés, (per a la glòria de Mossèn Cinto Verdaguer) encarregà al jove i inexpert escultor mallorquí, una xemeneia monumental, de molts de metres d'altura, per a les seves possessions del Garraf; aquesta xemeneia havia de representar tota la grandiositat de l'Atlàntida de Verdaguer. 
Començaren els preparatius. Pujaren grans blocs de pedra a l'estudi i En Vidal inicià els dibuixos de les imatges d'un gran somni, destinat a convertir-se en pedra....
Passaren els dies i ben aviat els croquis foren rebutjats pel propi autor i llançats a terra. 
[- És un esbós vulgar, sense cap originalitat. No se m'ocorre res! S'exigeix més de mi del que puc.]
El triomf li havia arribat massa prest i no el podia suportar. Estava desmoralitzat. 

Tres verges nècies(Brandenburg)
Aleshores començà la tragèdia íntima.
Pel carrer, en els cafès, a les tertúlies artístiques de Barcelona l'escultor Vidal era la gran promesa, el jove extraordinari al qual el comte Güell havia encarregat una obra grandiosa.
Passaren molts mesos i encara no havia fet res.  En Vidal estava vençut. 
Un dia, En Vidal, abandonà per a sempre l'estudi, deixant intactes les pedres granítiques.
Poc temps després va morir, encara jove, sense haver tornat modelar mai més en la fina argila les meravelloses estatuetes que tant bé li sortien. Com que no podia viure sense elles, el seu cor s'emmalaltí."


Vidal era un artista d'un talent extraordinari que va morir de tristor causada per l'èxit prematur.
Avui en dia ningú recorda qui era n'Antoni Vidal, escultor. 
Ni és a Viquipèdia ni es troben fotografies seves a Google. 
A la vida, tot ha d'arribar en el moment oportú per a ser fructífer.
(Història real en versió resumida de la que es conta en el llibre "La ciutat esvaïda" de Marius Verdaguer; adaptació realitzada per Pere Carrió a Palma, dia 20 de març de 2011)

Decret de Nova Planta de Mallorca (1716)


Nueva Planta de la Real Audiencia del Reyno de Mallorca establecida por su Magestad con Real Cedula de diez y seis de Março de mil setecientos diez y seys.


Don Phelipe, por la gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragon, de las Dos Sicilias, de Jerusalen, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Cordova, de Corsega, de Murcia, de Jaen, de los Algarves, de Algecira, de Gibraltar, de las Indias Orientales y Occidentales, Islas y Tierra firme del Mar Oceano, Archiduque de Austria, Duque de Borgoña, de Bravante y Milan, Conde de Abspurg, de Flandes, Tirol y Barcelona, Señor de Vizcaya y de Molina, etc.
Marqués de Lede, Pariente, Teniente General de mis Exercitos y Comandante General en el Reyno de Mallorca; Regente y Jueces de la mi Real Audiencia en el mismo Reyno, que residirá en la Ciudad de Palma.
1. Por quanto por Decreto de 28 de Noviembre del año proximo passado, señalado de mi Real mano, he sido servido de dezir, que aunque por diferentes Pragmaticas de los Reyes mis Antecesores, se halla reglado el Gobierno de essa Isla y Reyno de Mallorca, he considerado que las turbaciones de la ultima guerra le han dexado en estado, que necessita de algunas nuevas providencias para su mayor seguridad, paz y quietud de sus Naturales, por lo qual,

2. He resuelto, que en la Audiencia compuesta de un Regente, cinco Ministros y un Fiscal, presida el Comandante General de mis Armas, que huviere en él, sin voto en las causas de Justicia, aunque las tendrá en las de Gobierno, y se le deverá avisar en las graves, antes de tratarse, por medio del Escrivano prinicipal de la Audiencia, ó con papel firmado del Regente, por si quiere concurrir.

3. El Regente de la Audiencia gozará de dos mil Reales de á ocho de salario al año; y los Ministros Togados y el Fiscal mil cada uno.

4. El referido Regente y Ministros han de conocer de las causas Civiles y Criminales, en la forma y manera que lo hazian antiguamente; y el Fiscal ha de entender solo en hazer las instancias, que combengan, en las causas Criminales y en las Civiles en que tuviere interés mi Real Fisco.

5. Teniendose entendido que el Regente no ha de poder por si despachar cosas pertenecientes a Justicia porque todas han de correr por la Audiencia con los cinco Ministros, de los quales los dos mas modernos harán las Sumarias de causas Criminales y prisiones, y las demas, que combenga, y acordáre la Audiencia, juntandose esta tres horas por la mañana, todos los dias que no fueren feriados, y los Lunes y Jueves por la tarde, para tratar cosas de Gobierno, y Votar pleytos observandose en quanto á las Fiestas de Corte lo que antiguamente se practicava.

6. Y porque estos ministros tendran que tratar muchas cosas de Gobierno y para que puedan mas promptamente despachar las causas que ocurran, he resuelto tambien, que por ahora, haya dos Relatores, que por turno hagan relacion de las Causas Civiles y Criminales, y cobren los derechos en la forma que se cobravan antes en los juzgados de esse Reyno los de sentencia, haziendo la quenta de forma que cada uno de los dos Relatores perciba quatrocientos Reales de á ocho al año, sin tomar cosa alguna de las partes, y estos Relatores tendrán el primer asiento en el banco de los Abogados, para que las partes logren toda la mayor satisfaccion en la administracion de la Justicia, substanciandose las causas publicamente y ante toda la Audiencia.

7. He resuelto se celebre assi mismo Lunes, Miercoles y Viernes Audiencia publica, en la qual se darán por escrito las peticiones que las partes quisieren, y podrán tambien en otro dia presentarlas ante el Escrivano de la Causa, si se passáren los terminos, los quales han de ser arbitrarios, assi en las Causas Criminales, como en las Civiles, á fin de que se puedan abreviar, y evitar dilaciones calumniosas.

8. En el modo de proceder en las Causas Civiles y Criminales, numero de Escrivanos y Ministros inferiores, Aranzel de derechos y lo demas se observaran las Pragmaticas y Estilos antiguos; teniendo entendido que las apelaciones que antes se interponían al Consejo de Aragon, se interpondran en adelante para el Consejo de Castilla; y sobre estas cosas antiguas huviere alguna que necessite de reformacion, me la consultará y propondrá la Audiencia.

9. Y necessitandose en el presente estado de essa Isla y Reino de atender con el mayor cuydado y vigilancia á su mejor Gobierno, y siendo para lograrlo, de la mayor importancia, elegir las personas mas habiles, y no exponerlo á la contingencia del Sorteo; He resuelto que por ahora y durante mi voluntad se nombren veinte Jurados que rijan y goviernen lo Economico y Politico de la Ciudad de Palma; y doze para que goviernen la de Alcudia, tambien en lo Economico y Politico; y en los demas lugares del Reyno los que fueren necessarios, según el numero de la poblacion de cada uno; reservandome yo la nominacion de los que huvieren de elegirse para las dos Ciudades de Palma y Alcudia, y haziendola la Audiencia por lo que mira á otros Lugares, de que me dará quenta.

10. He resuelto assimismo haya un Veguer en la Ciudad de Palma, con dos Assessores Letrados, y otro en la de Alcudia con un Assessor Letrado, y un Bayle en cada uno de los demás Lugares, los quales Vegueres y Bayles han de conocer en primera instancia de la causas Civiles y Criminales, con apelacion á la Audiencia, y en las causas Criminales, luego que se cometiere algun delito grave en la Jurisdiccion de cada Ciudad ó Lugar, deberá el Veguer ó Bayle dar quenta á la Audiencia para que esta nombre y embie un Juez Pesquisor, que avoque la Causa ó haga lo que mas convenga, respecto de que en las Causas Criminales ha de tener la Audiencia (como mando tenga) libre y superiorior autoridad.

11. Siendo mi intencion honrar y premiar indistintamente todos mis Vassallos, según el merito de cada uno, y emplearlos como juzgáre mas conveniente: Declaro y mando, que en adelante cessen en esse Reyno las costumbres y leyes que hablan de Extrangeria.

12. Manteniendose el Consulado de la Mar, y lo que fuere necessario establecer para su mejor Gobierno, me lo representará la Audiencia y el Intendente, con todo lo demas que juzgaren conveniente, para el aumento y ventajas del Comercio de essa Isla.

13. Y porque en el estado presente de ella, estando sin abrigo de otros Dominios mios, se halla más expuesta á las invasiones de los Moros de Africa, y por esta razon es necessario, y aunj preciso, mantener en ella mayor numero de Tropas, resultando de aquí mayores gastos, y conviniendo escusar los que no fueren precisos, he resuelto cessen por ahora los Oficios de Procurador Real, y de Bayle, los de la Fortificacion, y los demas de que no se haze especial mencion en el referido mi Real Decreto; y correrá lo que toca á Gobierno y Justicia por la Audiencia y lo que mira á Hazienda por un Intendente, ó por la persona que yo nombrare, quien me dará quenta de los censos y cargas que huviere sobre las Rentas, para dar prompta providencia á la satisfaccion de las que devieren pagarse.

14. Y sobre la ultima Concordia aprovada por el Señor Rey D. Carlos Segundo mi Tio (que está en Gloria) en quinse de enero de mil seiscientos y noventa y quatro, me consultará el Comandante General, el Regente y Ministros de la Audiencia y el Intendente lo que se le ocurriere y pareciere mas justo y conveniente.

15. Quedando por ahora tambien reservadas á mi disposicion la Regalia de fabricar moneda, y las demás, assi en essa Isla, como en la de Iviza.

16. Y por la misma razon se regularan los Alojamientos y quarteles, y las Tropas por mi Commandante General de esse Reyno, según la necessidad, atendiendo á que se moleste á essos Naturales lo menos que sea possible.

17. En la isla de Iviza habrá un Ministro que conocerá de las Causas que se ofrecieran en ella y otorgará las apelaciones como antiguamente se hazia; y lo perteneciente á Hazienda en aquella Isla, será governado por el Intendente de essa.

18. En todo lo demás que no está aquí comprehendido, es mi voluntad, y mando se observen todas las Reales Pragmaticas y Privilegios con que antiguamente se governava esse Reyno, menos en las causas de Sedicion y Crimen de Lesa Magestad y en las cosas y dependencias pertenecientes á Guerra, quedará por ahora todo libre á la disposicion de mi Commandante General.

Por tanto os mando, que luego que recibays esta mi Cedula, guardeys, cumplays y executeys y hagays

Dada en San Lorenço el Real á diez y seys de Março de mil setecientos y diez y seys.

Yo el Rey.
guardar, cumplir y executar, sin que en manera alguna se controvierta, todo lo que en ella expressado en la conformidad que se contiene, consultandome promptamente en los casos y cosas que se previenen, exceptuan y limitan, paraque enteramente quede arreglado y perfectamente establecido el Gobierno Economico y Politico de esse Reyno, y se mantengan mis Vassallos en una uniforme paz y quietud, y se administre rectamente la Justicia que es el fin principal, y lo que siempre he deseado; haziendo poner esta mi Cedula en el Archivo de essa Real Audiencia para la máyor seguridad, permanencia y estabilidad, y que en todos tiempos conste de esta mi Real resolucion, de la qual hareys sacar el tralado, ó traslados que conduxeren y fueren necessarios, paraque se consiga y tenga efecto lo resuelto por mi; á los quales, estando autorizados, y legalizados en forma, se les dará entera fee, y credito, como si fuesse a esta mi Real Cedula original, que assi procede de mi Real Voluntad.


22 de juny 2015

Sentències encadenades

L'apunt de 30 de setembre de 2014
Altres dues sentències encadenades…
D’allò que no hi ha dubte és que el TSJIB s’ha posat les piles.
El 2 de juliol va anul·lar part de l’ordre que regulava la selección de nous inspectors i la ressolució que l’aplicava,per motius de forma.
Consequüència d’això, 10 inspectors/inspectores han tornat als seus llocs de feina en els centres.
Per si això no fos abastament, ahir el TSJIB, tot revisant l’ordre mare va anul·lar els principals articles que quedaven en vigor i l’annex.
Algú m’ha demanat: quines conseqüències té aquesta nova sentencia?
Fàcil resposta: mort el rei s’acaba el joc. Ara la conselleria no pot treure un nou concurs sense refer l’ordre anul·lada, fet que li representa un procés que no té temps de fer durant el que li resta de legislatura: 11 inspectors a totes les Illes.
Jugar brut té les seves conseqüències.

La fàbula de l'artesà, el seu fill i l'ase


Conten que fa temps, quan encara eren molt comuns els artesans, que existia una família d'ollers que es dedicava al llarg de la setmana a crear tot tipus d'objectes de fang. Feien gerres, olles, greixoneres, tasses, tassons i plats i d’altres objectes molt necessaris en aquella època. Quan arribava el cap de setmana, el pare i el seu fill, anaven al mercat de  la plaça del poble més important de la comarca a vendre els seus objectes de fang. Es tractava d’un mercat molt concurrit però llunyà i s’havien d’aixequar molt d’hora per carregar l’ase i caminar els quatorze quilòmetres que els hi separaven. En arribar, de seguida s’havien d’afanar per preparar la parada i tenir-lo tot a punt per quan s’apropessin els primers clients.
– Gerres, olles i cassoles, cridaven! Els millors i més bonics.
La competència era important, però aquell dia van ser capaços de vendre-ho tot. Estaven contents però cansats, així que, en arribar el mig dia, amb el sol castigant la superfície del terra i de tots els éssers vius que gosaven desafiar-lo, van empendre, com cada setmana, el llarg camí de retorn a casa.
El pare, adonat-se del cansament del seu fill d’onze anys, va considerar que seria millor que tornés a casa sobre l’ase. Dit i fet. El nen va pujar mentre ell caminava al seu costat.
Encara no havien tingut temps de sortir del poble quan, uns camperols que descansaven a l’ombra d’un mur de pedra, van ironitzar de l’espectacle que oferien els nostres terrissaires:
– Quina barra! Va exclamar un d’ells. Fixeu-vos: un jove fort, amb tota la vitalitat que li proporcionen els pocs anys, ha d’anar a sobre de l’ase mentre el seu pare, un pobre home cansat pel pes dels anys, va caminant.
– On anirem a parar! van cridar els altres. Ja no hi ha decència…
El pare, que va escoltar la sorollosa conversa, va reflexionar un moment. Finalment va decidir intercanviar la seva posició amb la del fill.
Dit i fet. El nen va baixar, no sense manifestar el seu descontent, i ell va pujar a sobre de l’animal. Així van emprendre novament la marxa aquell calorós dia d’agost.
Ja havien recorregut més de mig camí quan, en apropar-se a una cruïlla, van observar a l’ombra d’uns arbres una parella de pastors que es protegien de la calor mentre el ramat pasturava. En veure la imatge del pare a sobre de l’ase i la del jove caminant, un d’ells no va poder ressistir la temptació de dir:
–T’has fixat! I després volen que el jovent sigui respectuós. Un home fet i dret ha d’anar comfortablement a sobre de l’ase mentre l'al·lot, un jove que encara s’està fent com a home, ha d’anar caminant després d’una dura jornada de treball al mercat…
El pare, en escoltar el comentari, va plantejar-se novament la situació tot decidint, finalment, que la millor opció era que caminessin tots dos.
Acabaven d’enfilar un petit cim des d’on podien contemplar les cases del poble. Estaven cansats però satisfets. Sabien que eren aprop de casa però encara quedaven un parell de quilòmetres que es farien inacabables. En aquell moment, uns viatgers que muntaven cavalls van passar pel seu costat i sense voler-se aguantar la rialla van intercanviar unes mirades plenes de complicitat a les quals va seguir, quan ja s’allunyaven, un comentari feridor:
–Mira que la gent és ximple! Un animal de càrrega lliure de tot pes mentre dues persones cansades van caminant…
No cal que us diguem què va passar…
La calor era seca i no bufava aire. El pobre ase, cansat de soportar la càrrega dels productes respirava amb dificultat sota el pes de la parella. Però era el preu que s’havia de pagar. El què diran pot fer molt de mal i en un territori tan petit com aquell encara podia ser pitjor.
Ja s’acostaven a l’entrada del poble. Casa seva es trovaba a menys de quatre-cents metres, però encara havien de sentir un altre comentari protagonitzat ara per una dona que, des del pati de casa seva, ridiculitzà l’escena tot lamentant-se per la sort del pobre animal.

Sobre l'amistat i altres virtuts

Algunes idees sobre l'amistat, la tolerància i el compromís amb els valors solidaris

Segurament durant tota la vida hi ha hagut persones que han defensat els valors humans i solidaris com la tolerància i la pau i han estat en contra dels valors egocèntrics com la riquesa i el poder. Però dissortadament aquest ha estat un fenomen minoritari. Per la història sabem que la societat a totes les èpoques sempre ha permès que els més forts fossin més rics i poderosos i sotmetessin els més dèbils. En poques paraules, per tot arreu sempre ha funcionat la llei del més fort o s'ha fet realitat el refrany que afirma que el peix gros se menja el petit. Fins hores d'ara, mai ni enlloc, hi ha hagut cap poble o nació que hagi posat els valors solidaris per davant dels egocèntrics.

Aquesta realitat ens provoca un terrible dilema:
- Podem participar del joc imperant tot aprofitant allò que sigui profitós o beneficiós per a nosaltres, perquè això és allò que fan els que tenen èxit.
- Hem d'acceptar que aquesta és una realitat immutable i en conseqüència podem seguir fent allò que sempre hem fet sense immutar-nos perquè tanmateix no depèn de nosaltres que el món millori.
- Hem de tenir consciència d'aquesta situació però hem de manifestar el nostre rebuig i desaprovació mitjançant accions de protesta individual o col·lectiva i al mateix temps hem de tranquil·litzar la nostra consciència tot donant mostres d'adhesió a causes solidàries.
- Hem de treballar, encara que sigui aïlladament i silenciosa, i amb la possibilitat real de no veure cap canvi durant la nostra vida, per un món millor que aconsegueixi la llibertat i el benestar dels seus membres sense que això vagi en detriment dels altres.

Aquest dilema que la majoria de persones es plantegen -manco si se tracta d'inconscients-, sovint no se sap com resoldre'l.

A vegades va per davant o domina la primera opció i un s'apunta a l'èxit i a la benefici fàcil. Segurament aquesta opció és molt majoritària i quan se té, ho és de manera bastant permanent.
També, manco vegades, molts pensen que la resposta bona és la segona opció del dilema i, quan passa així, s'apunten a no fer res. Però el seu pensament no és tan estable com en el primer cas i el dubte a vegades els oprimeix el cor i per això de tant en tant s'apunten a una acció solidària que els faci recobrar l'equilibri emocional.
La tercera opció tampoc no és minoritària i presenta alguns avantatges sobre l'anterior. Les persones que formen aquest grup manifesten sempre la seva opinió contrària a l'estat de coses actual i se van adherint a les campanyes de sensibilització més apropades a la seva sensibilitat ferida. Transitòriament ofereixen la seva col·laboració en determinades ocasions puntuals a una manifestació o a un grup minoritari que defensa els drets humans o els valors solidaris.
La darrera opció és la més minoritària perquè és la més compromesa. Fins i tot sovint representa un canvi radical de vida dels que la segueixen. Poques vegades aquesta opció es consolida, però quan és així, aquestes persones se converteixen en activistes solidaris.

Pere Carrió