Aleshores, deixant volar
la seva rica i original fantasia, modelà amb argila petites figuretes bategants
de vida i moviment, amb una ingenuïtat espontània que les feia encantadores.
.
Algunes
de les seves petites estatuetes arribaren a Barcelona i
allà, com a manes bondadoses, començaren a difondre la fama del seu autor.
Era l'època en què als
mecenes catalans els agradava descobrir nous genis als quals protegien i
ajudaven.
Segons sembla, qualcú
mostrà algunes de les famoses estatuetes d'En Vidal a la Marquesa de Dos-Rius i
se'n parlà en el cenacle d'aquesta noble senyora. "Ingenuïtat,
primitivisme, originalitat", eren les paraules que brunzien com a
abelles d'or entorn de les estatuetes...
Tots aquests comentaris
arribaren fins al gran mecenes català Comte de Güell, el qual s'interessà
immediatament pel jove mallorquí. La possibilitat de descobrir un jove escultor
que pogués seguir les passes de l'arquitecte Antoni Gaudí o les del genial
pintor Aleix Clapés, l'afalagava. El noble pròcer decidí ajudar, sense reserves
a Vidal i li feu un encàrrec principesc. El somnis de grandesa del jove
escultor se convertien en realitat.
N'Antoni Vidal es
traslladà a Barcelona on se trobà amb un gran estudi situat en els alts d'una
bella casa de la Rambla de Santa Mònica, i amb tots els mitjans necessaris per
a treballar l'escultura.
![]() | |
| Tres verges sàvies (Brandenburg) |
Però.... al comte no se
li va ocórrer encarregar al seu nou protegit belles i petites estatuetes, sinó
que, acostumat a les genialitats de Gaudí i de Clapés, (per a la glòria de Mossèn
Cinto Verdaguer) encarregà al jove i inexpert escultor mallorquí, una xemeneia
monumental, de molts de metres d'altura, per a les seves possessions del
Garraf; aquesta xemeneia havia de representar tota la grandiositat de
l'Atlàntida de Verdaguer.
Començaren els
preparatius. Pujaren grans blocs de pedra a l'estudi i En Vidal inicià els
dibuixos de les imatges d'un gran somni, destinat a convertir-se en pedra....
Passaren els dies i ben
aviat els croquis foren rebutjats pel propi autor i llançats a terra.
[- És un esbós
vulgar, sense cap originalitat. No se m'ocorre res! S'exigeix més de mi del que
puc.]
El triomf li havia
arribat massa prest i no el podia suportar. Estava desmoralitzat.
Pel carrer, en els
cafès, a les tertúlies artístiques de Barcelona l'escultor Vidal era la gran
promesa, el jove extraordinari al qual el comte Güell havia encarregat una obra
grandiosa.
Passaren molts mesos i
encara no havia fet res. En Vidal estava vençut.
Un dia, En Vidal,
abandonà per a sempre l'estudi, deixant intactes les pedres granítiques.
Poc temps després
va morir, encara jove, sense haver tornat modelar mai més en la fina argila les
meravelloses estatuetes que tant bé li sortien. Com que no podia viure sense
elles, el seu cor s'emmalaltí."
Vidal era un artista d'un talent extraordinari que va morir de tristor causada per l'èxit prematur.
Vidal era un artista d'un talent extraordinari que va morir de tristor causada per l'èxit prematur.
Avui en dia ningú
recorda qui era n'Antoni Vidal, escultor.
Ni és a Viquipèdia ni
es troben fotografies seves a Google.
A la vida, tot ha d'arribar
en el moment oportú per a ser fructífer.
(Història real en versió
resumida de la que es conta en el llibre "La ciutat esvaïda" de
Marius Verdaguer; adaptació realitzada per
Pere Carrió a Palma, dia 20 de març
de 2011)



Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada