Antoni Vidal, escultor

"Antoni Vidal segurament havia nascut per a ésser un gran artista... Al cap de pocs anys d'haver acabat els seus estudis a l'Escola de Belles Arts de Palma va establí el seu taller-estudi prop de la costa de la Sang, pregonant que un artista ha de ésser autodidacta.

Aleshores, deixant volar la seva rica i original fantasia, modelà amb argila petites figuretes bategants de vida i moviment, amb una ingenuïtat espontània que les feia encantadores.

El seu prestigi s'anà difonent ràpidament per la ciutat....

Cripta Colònia Güell

.

Algunes de les seves petites estatuetes arribaren a Barcelona i allà, com a manes bondadoses, començaren a difondre la fama del seu autor.

Era l'època en què als mecenes catalans els agradava descobrir nous genis als quals protegien i ajudaven.

Segons sembla, qualcú mostrà algunes de les famoses estatuetes d'En Vidal a la Marquesa de Dos-Rius i se'n parlà en el cenacle d'aquesta noble senyora. "Ingenuïtat, primitivisme, originalitat", eren les paraules que brunzien com a abelles d'or entorn de les estatuetes...

Tots aquests comentaris arribaren fins al gran mecenes català Comte de Güell, el qual s'interessà immediatament pel jove mallorquí. La possibilitat de descobrir un jove escultor que pogués seguir les passes de l'arquitecte Antoni Gaudí o les del genial pintor Aleix Clapés, l'afalagava. El noble pròcer decidí ajudar, sense reserves a Vidal i li feu un encàrrec principesc. El somnis de grandesa del jove escultor se convertien en realitat.

N'Antoni Vidal es traslladà a Barcelona on se trobà amb un gran estudi situat en els alts d'una bella casa de la Rambla de Santa Mònica, i amb tots els mitjans necessaris per a treballar l'escultura.

Tres verges sàvies (Brandenburg)

Però.... al comte no se li va ocórrer encarregar al seu nou protegit belles i petites estatuetes, sinó que, acostumat a les genialitats de Gaudí i de Clapés, (per a la glòria de Mossèn Cinto Verdaguer) encarregà al jove i inexpert escultor mallorquí, una xemeneia monumental, de molts de metres d'altura, per a les seves possessions del Garraf; aquesta xemeneia havia de representar tota la grandiositat de l'Atlàntida de Verdaguer. 

Començaren els preparatius. Pujaren grans blocs de pedra a l'estudi i En Vidal inicià els dibuixos de les imatges d'un gran somni, destinat a convertir-se en pedra....

Passaren els dies i ben aviat els croquis foren rebutjats pel propi autor i llançats a terra. 

[- És un esbós vulgar, sense cap originalitat. No se m'ocorre res! S'exigeix més de mi del que puc.]

El triomf li havia arribat massa prest i no el podia suportar. Estava desmoralitzat. 

Tres verges nècies(Brandenburg)

Aleshores començà la tragèdia íntima.

Pel carrer, en els cafès, a les tertúlies artístiques de Barcelona l'escultor Vidal era la gran promesa, el jove extraordinari al qual el comte Güell havia encarregat una obra grandiosa.

Passaren molts mesos i encara no havia fet res.  En Vidal estava vençut. 

Un dia, En Vidal, abandonà per a sempre l'estudi, deixant intactes les pedres granítiques.

Poc temps després va morir, encara jove, sense haver tornat modelar mai més en la fina argila les meravelloses estatuetes que tant bé li sortien. Com que no podia viure sense elles, el seu cor s'emmalaltí."


Vidal era un artista d'un talent extraordinari que va morir de tristor causada per l'èxit prematur.

Avui en dia ningú recorda qui era n'Antoni Vidal, escultor. 

Ni és a Viquipèdia ni es troben fotografies seves a Google. 

A la vida, tot ha d'arribar en el moment oportú per a ser fructífer.

(Història real en versió resumida de la que es conta en el llibre "La ciutat esvaïda" de Marius Verdaguer; adaptació realitzada per Pere Carrió a Palma, dia 20 de març de 2011)