Quan l’infant orat anava a escola…

Llorenç Riber, mitjançant el nin que recorda a “la minyonia…”, mostra un cert rebuig a l’escola tradicional que, sobretot, l’avorreix.  La història és pendular  i va de l’aconsellable aprenentatge natural que li atorga el seu entorn més proper a l’aprenentatge escolar  que, sobretot, l’avorreix.

Dedica un capítol sencer a “quan jo anava a escola”. No parla del mestre més que per dir que de tan en quant la seva veu retronava com una barrumbada per fer callar “l’enorme brunzidera de Babel” que emmudia  de sobte i com en un cercle viciós reprenia la xarrameca fins que el bramul tornava esclatar.

L’infant es notava sotmès en aquella situació i la naturalesa el cridava.

Les hores passaven avorrides: al recitat de les províncies per ordre alfabètic sols el distreia la lletania de les serralades que cantaven les nines de Sor Teocpista, a l’escola pública de nines.

 

Allà a l’escola pública Llorenç va aprendre a ser bon al·lot amb els “Cuentos Morales” dels quals ni recorda ni l’autor ni més contingut que “al delicte seguirà la sanció; al furt, la Guàrdia Civil; i a la glotoneria, la gastritis”.

De les lectures del clàssics castellans sols li queda en la memòria un nom: Pànfilo de Narvàez.

Aquells capvespres de lectura no acabaven mai. Les hores devien haver perdut la memòria… entre els rostolls…

A més del capítol V, que és exclusiu de l’escola, més endavant fa algunes referències a l’escola, encara que més reduïdes a una anècdota.

Al final del capítol XII mostra com l’avorriment per les lectures escolars el va mantenir durant l’estància com a blauet a Lluc. No parla gaire de les tasques escolars a l’escolania però en un moment de gosaria i en resposta a un company que li retreu que en lloc de llegir té el pensament  en altres interessos, comenta: “ ... mentres amb la mirada absent de les fulles del llibre mort, llegia les vives dels arbres o m’amarava el cor amb la subtil rosada de l’enyorament i del somni, que fan la poesia”.  La imaginació pot fer miracles.

Finalment, en el capítol XVI, ja més major, segurament quan estudiava batxillerat i es trobava a mig camí de la “ciutat dels llibres”, conta que mentre estava embegut en  un diàleg de Ciceró sobre la poesia, “vaig sentit que uns dits de ferro m’agafaven per una orella i la m’estenallaven. Tan fortes eren les estenalles que m’alçaren de la cadira i arrencaren de rel els meus ulls enllepolits de la lectura... “. Els dits eren del catedràtic de literatura i el nin lector de Ciceró acaba amb aquestes paraules:

“¿I voleu que vos confessi que de llavors ençà, a tots els meus altres gusts canviants ha sobreviscut un inalterable gust per Ciceró i una preferència invariable per les Converses tuscumanes?  

Pere J. Carrió Villalonga