La campana que camina...

El capítol VI de "La minyonia d'un infant orat" és molt aclaridor de la importància que dóna l’autor a l’aprenentatge natural. Millor que llegiu allò que diu al respecte amb les seves pròpies paraules ...

  

Quan jo era petit i vivia a un poblet del pla de Mallorca la vida es regia pels tocs de campana i per les hores que assenyalava el rellotge de torre del campanar. El migdia sonaven els tocs de l’avemaria i tothom aturava la feina i resava una oració a la Verge. Una hora abans que no arribàs la fosca, tocaven el final de jornada i els pagesos tornaven el poble per carrerany. Era una processó diària que feia goig. Quan ens aplegava en els nostres jocs, els infants ens posàvem a la voravia i observàvem la caravana. Al mateix temps comentàvem els noms de les coses o de la gent que passava:  aquell és tal o tal altre.  Enriquíem el llenguatge amb els noms dels animals (mul somerí o mul equí), de les eines (falç), de les guarnicions (cucales).

La campana de la torre, sempre la campana, atura el joc i és com un martell que insisteix hora rere hora en recordar les obligacions de complir amb l’assistència a l’escola de les fulles mortes.  Això no li agrada a l’infant orat, ho detesta.

Ben al contrari, en tot el capítol defensa allò que denomina “l’escola franca” (lliure o alliberada d’obligacions). Haureu vist que a n’aquesta escola la denomina amb el seu nom francès école buisonnière [fallar a l'escola per anar a fer altres coses] que qui més o manco ha experimentat en la seva vida d’estudiant.

Jo també he estat alumne d’aquesta escola franca i no em sap gens de greu. A vegades, no moltes, no tenia ganes d’anar a l’escola – aleshores anava a l’institut – i feia un full (així li dèiem)  per anar a jugar. Què feia? Anar al cinema on ningú em podia reconèixer o caminava fins al port a veure les barques i els iots. A vegades, si eren un grupet anàvem d’excursió pel curs de la Riera i gairebé sempre acabàvem en el cementiri on jugàvem a “conillons” fins que el fosser en treia fora.  Eren dies de joia, aquells.

Llegint aquestes línies de Riber hom pensa que de raó tenia el savi que va dir que els infants on aprenien més era en el camí que anava de ca seva a l’escola.  Aquell món, per sort o per desgràcia, ha mort.

Pere J. Carrió Villalonga