"Llorenç Riber i Campins. Prevere i escriptor. (Campanet, Mallorca, 1881 — Campanet, Mallorca, 1958)
De família modesta de procedència ciutadana, després d’uns
primers estudis a l’Escolania de Lluc (a partir del 1892) passà el 1895 al
seminari de Mallorca, on aviat es dedicà a la poesia. El 1900, el bisbe Campins
el nomenà patge seu, i obtingué premis importants a certàmens i jocs florals a
partir del 1903. Ordenat de sacerdot el 1905, aquell mateix any fou nomenat
catedràtic de retòrica i poètica i perfecció de llatí al seminari. Entusiasta
del moviment catalanista —ja de seminarista ajudà Antoni M. Alcover en l’Obra
del Diccionari—, col·laborà activament a la revista literària Mitjorn (1906-07)
i intervingué al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana
(Barcelona, 1906). Proclamat mestre en gai saber als Jocs Florals del 1910, el
1912 publicà el llibre de poemes A sol ixent, que el
qualificà com el millor deixeble de Miquel Costa i Llobera, molt menys
contingut, molt més barroc i més entusiasta pel món grecollatí que el seu
mestre. Desitjós d’incorporar-se a la vida literària i cultural del moment, el
1913 s’instal·là a Barcelona, on féu de capellà d’una família aristocràtica i
treballà com a traductor al Foment de Pietat Catalana i a la Fundació Bernat
Metge. Continuant la trajectòria iniciada a Lliris del camp (1909), redactà llibres religiosos en prosa més o
menys poètica i retòrica: Vida i actes del Reverend Mestre i Benaventurat Màrtir Ramon
Llull(1916), Els sants de Catalunya (1919-22), Els camins del paradís perdut (1920),Vida abreujada del
Benaventurat Ramon Llull (1921), Any cristià (1929-30) i Per l’altar i per la llar (1928). El 1917 publicà un llibre de poemes
hagiogràfics ( Les Corones ) i, després de traduir Virgili
(1917-18), reprengué la pròpia obra amb Al sol alt (1924), que representà el final de la seva
activitat com a poeta, poc en sintonia amb els corrents literaris en voga. Des
d’aleshores intensificà, en canvi, les col·laboracions als diaris i a revistes.
El 1927 fou nomenat “representant regional” de Mallorca a l’Academia Española
de Madrid, cosa que li valgué l’enemistat d’Antoni M. Alcover i la suspicàcia
del clericat català, perseguit per la Dictadura. Des d’aquell moment augmentà
les seves relacions amb Madrid, on s’establí d’una manera definitiva després de
la guerra civil. A poc a poc s’anaren refredant les seves conviccions
catalanistes i el 1935 començà a col·laborar a la revista dretana de Ramiro de Maeztu Acción
Española , bé que el mateix any aparegué el seu volum de
memòries La minyonia d’un infant orat .
Del juliol del 1936 fins al 1939 visqué a Campanet —on havia anat a passar les
vacances d’estiu— i donà classes a l’Institut Ramon Llull de Palma. Després de
la guerra, féu un bon nombre de traduccions en castellà, a preu fet, i escriví
llibres de divulgació històrica, també en castellà. El 1949 foren iniciades les
seves Obres
completes catalanes, el segon volum de les quals sortí
pòstumament (1962)."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada