Aquí ja no es parla de
pedagogia més que indirectament sinó de literatura. L'infant orat ha passat de l’experiència
de la vida a l'experiència que es troba en la bona literatura: la poesia, la
filosofia i la narrativa.
Comença Riber dient
que Horaci recorda que “el vas conserva molta estona l’olor de la primera
substància que s’hi aboca”. Quanta raó té el poeta. Igualment passa amb la
lectura dels primers llibres que si t’agraden els recordes per sempre. Alguns,
deixen un aroma especial, com a màgic, i es converteixen en companys de joc.
Altres, penetren com una punyalada en el teu cos i fan un ferida. I en el tall deixen
una llavor que perdura en el temps i que potser de sobte esclata i et fa un
regal.
Per a Riber les que li
feren el regal foren tres lectures ben diferents: els Salms de David; les Converses
Tusculanes de Ciceró; i Tirant lo
Blanc de Joanot Martorell.
Explica l’autor com li arribaren aquests llibres
al seu abast, un cada cinc anys i perquè li deixaren un impacte de per vida.
Jo, que he estat i som
un amic de la lectura, m’he decantat directament per la literatura i en aquest
món podria citar nombrosos autors o llibres que m’han deixat empremta. Per
esser concís només en citaré tres: L’Odissea,
Les Mil i Una Nits i l’Illa del
Tresor.
El primer representa
l’heroi que avui seria qualsevol dels que s’inventa la ficció de la productora Marvel.
En llegir-lo et sents heroi com ell i penses com el pots ajudar a trobar
solució a tots els entrebancs que li succeeixen de capítol en capítol.
El segon és un
meravellós llibre on trobes tot allò que una persona ha de saber de la vida
contada amb forma de conte.
El tercer és
l’aventura per l’aventura. Sense moral. Sense consells. La recerca del tresor
no amaga res més que a veure qui el troba primer. Uns personatges que es
complementen i fan que el lector arribi a dubtar qui és el bo i qui és el
dolent. Un final feliç.
Així acaba la meva aventura
pedagògica en el món de “La minyonia d’un infant orat” de Llorenç Riber, un
escriptor que tothom sap que té llums i ombres. Per això, encara que no té res
que veure amb la pedagogia vull acabar citant un paràgraf del capítol IV on es
detecta o intueix cap on derivaria la producció de Riber quan va esclatar la
guerra: “Els homes vells, en aquests temps calamitosos que ha volgut que
visquéssim la nostra dissort...”.
Pere J. Carrió Villalonga
Pere J. Carrió Villalonga
