Entrades i sortides...

Deia despús-ahir que assegut a la taula de la cafeteria just després de l'entrada l'escola ens podem assabentar de molts coses del centre que tenim al costat. Ahir, que era dissabte i no hi havia classes, vaig comprovat, una vegada més, aquest efecte. Fora del quiosc aferrat al cafè alguns veïns parlaven dels llibres de l'escola: de si són molt cars, de si els i les mestres no es posen d'acord en la seva utilitat, de si s'empren o no, de si es podria fer intercanvi o reciclatge d'un any a l'altra,... En una paraula posaven les coses en un punt crític. He intervingut intentant relativitzat el problema però hi havia una indignació generalitzada. Aquest tema dels llibres de text té tela i en parlaré més endavant.

La segona cosa que faria per treure una impressió del centre seria donar una volta per fora i veure el seu aspecte físic: si les parets estan en bon estat, si el pati està net, si les joguines d'infantil estan recollides o no,... En una paraula, si tenen cura del lloc on estan la direcció i el professorat.

És allò que volia descobrir Luís Bello quan feia el recorregut per escriure “Viaje por las escuelas de España”:

“Sin embargo, el local de la Escuela –me argumentaron en Madrid– no es la Escuela, y desde luego no es la institución primaria. Conformes. Pero yo sé la gran perfidia que envuelve esa verdad de Perogrullo. Ni el local, ni el material, son la Escuela y, a pesar de ello, a mi me basta entrar en un local escolar para saber si al pueblo le interesa la instrucción de sus hijos y se respeta y estima al maestro....¿Qué es antes, la Escuela o el maestro?”

Dels docents és altament aclaridor observar-los arribar al centre a l'entrada i també a la sortida. Uns s'aturen al forn-cafè a prendre un “piscolabis” abans d'entrar a fer feina però la majoria entren justet-justet abans que toqui l'estrident melodia que actualment substitueix el timbre clàssic d'entrades i sortides. La música d'altaveu té avantatges però és un problema pels veinats sobretot si el divendres o abans de les festes no es desconnecta. D’aquesta observació és més important tenir cura de l’expressió de la cara dels docents a la sortida i, de manera especial, si s’esperen per a fer comentaris sobre l’actualitat del centre. Sobretot que el dia ha acabat amb reunions de centre. Dissortadament no es poden escoltar perquè estar massa prop ens delataria. A vegades es possible si hi ha molts de pares i mares a la porta esperant els seus fills. Així no hi ha aquest perill. Basta escoltar un poc per a saber el nivell de satisfaccio que mostren. És un indicador important. I ja entendreu la gran importàcia que deriva d’observar com atenen o saluden als pares dels seus alumnes a la porta de l’escola.  

Com funciona l'escola?

Si hagués de valorar la qualitat d’una escola, que faria?

La primera cosa que faria seria escoltar les mares que prenen el desdejuni en el cafè-forn de la cantonada que sempre hi ha al costat de l’escola. Elles cada dia conten allò que fan els seus fills i filles. Parlen de les mestres, de la directora, del menjador i de les activitats extraescolars i complementaries. Xerren un poc de tot i sovint a la vegada. Això és una dificultat però si tu et poses a una tauleta apropada a la seva te n’assabentes de quasi tot. No basta un dia, ni dos, ni tres. L’estratègia consisteix en la mateixa que segueixen els naturalistes quan van a la naturalesa a observar els animals en llibertat. En poc temps les mares s’acostumen a veure’t i no et troben estrany. Quan passen uns pocs dies fins i tot et saluden i si vols pots intervenir en la seva conversa matinera. El cafetet després de deixar els infants es converteix un ritu diari sagrat de conversa. Tenen tantes ganes de contar les coses que s’atropellen en la xerrada però com que la repeteixen quan s’afegeix una altra mare no passa res. Vàries vegades de repetir les mateixes coses fa que no et perdis ni un pèl de les idees principals. No falla mai. Es la primera aproximació a l’avaluació d’un centre.

La segona cosa que faria seria observar ...

La curiositat i l'admiració

"Per valorar la mentalitat d'una persona li hem de parlar d'una nova invenció o d'un descobriment desprovists d'aplicacions pràctiques. Si ens exclama: admirable!; cultivem la seva amistat. En canvi si ens respon: i perquè serveix això? val més que no facem massa esforços per a mantenir-lo com amic."

L'admiració o millor dit la manifestació del sentiment d'admiració o tan sols de curiositat avui no estan ben vists. La gent normal, en general, no manifesta estranyesa ni davant les coses més extraordinàries. Pens que és un simptoma de malaltia social.

Bob Marley deia que "ens passem la vida esperant que passi alguna cosa ... i l'únic que passa és la vida, i que no entenem el valor dels moments, fins que s'han convertit en records". 

I aquesta actitud ens du a pansir-nos, a desinflar-nos, a apagar-nos, essent nosaltres mateixos els generadors dels grans buits que inconscientment combatem i on el paper de l'altre és l'eterna excusa: "és ell /és ella / el/la que ha canviat", "és el treball que ja no em motiva", "és el meu cap el que provoca distàncies", "són els fills que ens absorbeixen i no ens deixen ser", "són els meus amics que no es preocupen per mi", etc.

El consell és que no facis de la teva vida un continu esborarny d'excuses perque corres el perill de mai pasar-lo a net.