Ara que tenim el Partit Popular derrotat clavant-se punyalades i pegant una cossa al seu ex-líder cap al Senat hem
de veure si tot serà un camí de roses.
Francina ja és presidenta de les Balears, Miquel és president de Mallorca,
Maite (i després Susana) és presidenta de Menorca, Vicent és president
d’Eivissa i Jaume repeteix com a president de Formentera. Tot sembla un “canvi” no imaginat ni en el
millor “somni”. Així, ben mirat, tothom pot sentir-se feliç.
Bé, però segons es miri, això no és així exactament perquè tot es veu
segons el color del cristall amb que es mira.
En primer lloc la ciutadania segueix preocupada per la inconsistència dels pactes i per si les expectatives s’assoliran
o per si, al contrari, prest o tard, sorgiran entrebancs.
Ara mateix, la vista està posada en
el mes de novembre (o s’avançaran?) quan tendran lloc les eleccions
generals que, a més de capgirà la política del país poden fer variar els
compromisos i la composició d’uns pactes que depenen de PODEMOS.
Les expectatives d’aquest nou partit són molt altes i els problemes poden
venir tant si tot li surt perfecte com si li surt malament.
Aquí, PODEMOS ho ha deixat tot embastat fins les eleccions generals. I ja ha avisat de
manera explícita i pública que vigilarà ben de prop tot allò que faci el nou
govern i alerta que no estiri les orelles a algú ben aviat en el Parlament.
Al marge de tot això, tenim la preocupació d’allò que faran els partits en
minoria i un Partit Popular que pot aprofitar-se de l’oposició ‘sensible’ que
farà PODEMOS.
Els extraparlamentaris, partits i moviments socials que ara han manifestat
la seva satisfacció pels actuals pactes, també jugaran un paper important i exigiran
al govern mesures visibles i urgents contra l’aplicació de la LOMQE, els
desnonaments d’habitatges, la conversió d’IB3 en un mitjà radicalment diferent
a l’actual, una política lingüística que posi fre a la que s’ha dut a terme
durant aquesta legislatura, una activació de la cultura, etc.
Mai es pot tenir a tothom content i l’encert dels governants serà trobar el
punt d’equilibri que mantengui la majoria de la ciutadania satisfeta. Però
sobretot a la majoria que els ha votat,
evidentment.
Per això el govern haurà de fer-se amic de l’enemic del principal enemic que te i que ara mateix no és el PP sinó la
desconfiança.
Aquesta amiga que no amic no és altra que l’esperança.
La pregunta que cal fer-se ara mateix és: què pesaran més els “pros” o els “contres”?
Sens dubte els “pros”, així que pot seguir la festa que ens l’hem guanyada ben guanyada!
