Quan jo tenia uns deu anys, a unes cases més avall de ca nostra, que estava en el carrer que llavors rebia el nom de Lletra A, va llogar una cotxera l’amo en Tòfol. La volia emprar com a estable per una bístia, que pot ser era un mul, i el seu carro. Jo que badocava per allà em vaig fer el trobadís, i ben aviat establirem una certa confiança. Ell ja era molt major i treia la bístia i carro de tant en tant. Ell em va ensenyar a junyir l’animal i enganxar-lo al carro. Tot el procediment seguia un ordre estricte. Els guarniments estaven penjats a la paret de l’estable i s’havien d’agafar d’acord amb aquest procés que anava del cap a la cua. Primer les cabeçades i la brida. Després el selletó i la barriguera. En aquest cas s’havia d’enganar l’animal, punxant-lo un parell de vegades a la panxa per evitar que omplís el ventre. En aquest cas la corretja quedava fluixa. Finalment es posava la retranca enganxada davall la cua. Després es travaven totes les diferents peces i es passaven les rengles per les anelles dels diferents guarniments.
Finalment s’enganxava el mul al carro. Primer aquest s’havia de posar horitzontal amb l’ajut del mosso o descans. Després s’havia de de recular la bístia i s’enganxava el selletó a les barres del carro amb els tirants. I a córrer!
Tot això ho vaig aprendre amb l’amo En Tòfol de la Miranda. No tractava amb la gent d’Algaida perquè de jove el castigaren a fer el clot del pou de l’abeurador de la plaça del poble. Tot perquè havia robat unes galines. Després se n’havia anat del poble i havia tornat feia poc temps.
En aquell temps encara el nins cantaven una glosa que contava el fet:
“Sa ximbomba ja no sona,
perquè no té paperines.
I en Tòfol de la Miranda
mos robava les galines”
Jo vaig seguir l'amistat amb l'amo En Tòfol fins que ens n'anàrem del poble des cap d'uns anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada